Llegendes, ‘cuentos’ i tradicions al voltant del nostre patró Sant Blai per José Antonio Martínez León

El pròxim cap de setmana es celebra el “Mig Any” de les festes de Moros i Cristians en honor a Sant Blai, patró de la Vila d’Altea.

Recorda que pots compartir el teu article a [email protected] per a que siga publicat. Entre totes i tots, fem comboi.

El Mig Any alteà, que ve celebrant-se des de 1981, realment no commemora el mig any per a les festes, ja que hauria de celebrar-se a finals de març (com es va celebrar al 2022, després de la pandèmia), sinó que recorda a la figura del patró Sant Blai, fent que coincidisca amb el cap de setmana més proper a la seua festivitat, el 3 de febrer.

Sant Blai, bisbe i màrtir, és conegut a tot arreu com a patró i protector de les dolències de la gola, tal com diu la famosa dita “Sant Blai Gloriós, cura’m la tos” i totes les seues variants.

Blai va nàixer al segle III a Sebaste, l’actual Sivas (Turquia), i se li atribueix la salvació a un xiquet de morir ennuegat amb una espina de peix.

La literatura popular fa que eixes grans històries o relats, les fem més nostres, tal com ens explica Carmelina Sánchez-Cutillas en la seua Matèria de Bretanya:

“El que més m’agradava de tot el repertori era el de “Peret i Margaliteta”. Després, en fer-me gran, vaig adonar-me que aquest conte es diu “Hansel und Gretchen” i que el saben tots els xiquets del món.”

En este cas, i de la mà del seu avi Francesc Martínez i Martínez, ens ve esta llegenda o “cuento” sobre com Sant Blai rondava per la serra Bèrnia a la busca de margallons:

“Una vòlta li va entrar al Bisbe de Sebasti, que después fon San Blay, el desig de menjar margallóns, pero anant éll a ferlos, per lo que deixant la mitra, el bácul y el canutet que pòrta en la má amagats, en un llòch secret, vestit un trage de hòme y en un bòn garròt en les mans, per si li eixía algún gos, y l’aixaeteta enranxada en el cinturó, sense que ningú’l vera, abandoná son palau y mamprengué’l camí que anava a sèrra, per més que éste no’s menejava, a la que anirás aplegá a aquélla, y a un puesto que havía margallóns a bondó, y que’n pòch treball s’en feen molts y tèndres, plens de fillòles, qu’eren mòssos de glòria. Engolosinat traentne, juplant pellòrfes, mastegant fillòles y rosegant cabòtes, no s’en adoná de que’l temps passava, y el sorprengué la nit, que a pesar de ser de febrer, no era gens clara, pues algúns núvols havíen tapat els estrèls y entaranyinat la lluna. Aprofitant la pòca clariana qu’ésta fea, abaixá de la sèrra, pero no va poder topar en el camí; tot torbat, de tossal en barranch acaminava sense saber per ahón nòstre sant Bisbe, quan ya decidit estava a passar la nit baix de un pí, oixqué’ls lladrits de un gos, lo que li denotá que pròp havía gent, be foren pastors, ara masers; prenint la direcció de ahon venia’l sò, cap a éll es dirigí; a pòch al passar un colladet, va vórer una llum, al mateix temps que oixqué lladrar més fòrt; al ratet de acaminar en aquella direcció, aplegá a una gran casa de camp en la que’ls gossos s’espentolaven lladrant, per lo que nòstre Bisbe, disfraçat, cridá que lligaren aquells animals; un geulit del amo va ser pròu pera que s’aquietaren, y entrant aquéll demaná que’l deixaren quedar aquella nit. El quefe de la casa, hòme jove, casat, que ademés de la seua dòna tenía a sa mare, un pareller, pastor y çagal, va accedir al prech del vell perdut, no sense que l’agüela marmolara entre dents.

Sentat en un racó del fòch estava quietet nòstre bòn golós de margallóns observant cóm bullía un gran peròl que’n la llar estava damunt dels fèrros, del que meçclada ab els xorrets de fum s’escapava una oloreta que obría els esperits, especialment quant el ama va remenar ab el culleròt lo que dins havía, podent apreciar uns valents motrocos de carn que li vaen alegrar el còr, pues el passeig per la sèrra li havía aubèrt l’apetit; pero ab gran sorpresa vegué al ratet que aconstanse la sògra en una má el maruanet y en l’atra un drap, llevá el peròl del fòch emportántselo dins; apòch digueren a sopar, y la vella sempre remugant tragué unes sardines de caixco y unes ganyes de bacallar, no sense la muda protèsta de la nòra que’s demostrava ab furioses mirades, feren acostar a la banca’l hòste que menjá de lo que n’ella havía; acabat el sopar y acostada l’hòra de dormir, sògra y nòra es gatinyaren per el llit que li donaríen al pòbre vell; per fí prevaleixqué la voluntat d’aquélla, y li posaren en el racó de la cuyna un trespontí sense manta ni tapadora; apenes el disfraçat bisbe s’havía asbeltit, va notar un trafego gran per la casa, preguntá qué passava, y li digueren que l’aguela es moría per punts, aufegada per un hòs que se li havía antravessat en la gola al tirarse al còs la carn del peròl, ella assoletes en el seu cuarto; entrá en éll el bò del Prelat, y es vegué’l trist cuadro; la passient la cara amoratada, els ulls saltantli regiranlos cap a tots els puestos, el pit pareixia una manja, els dits que semblaven garfios se’ls clavava en el còll. El fill ab cara d’espasme la aguantava en sos braços, la nòra tot era entrar y eixir sense saber qué fer, els criats ab cara de bovos, assustats, no sabien ahón posarse, la confusió reynava en tota la casa; el de Sebasti es va acostar a la pacient, y fentli tres creus al mateix temps que día: ‘Puchero escondido +, colchón sin manta +, que salga el hueso de la garganta +’; li pegá una bascollada y saltá l’hòs, que va eixir en més força que si l’haveren soltat en fona; y açí tens, inocent o malicsiós llegidor, de consevòl mòdo que sigues, per qué’l día de San Blay, en el meu pòble, van a fer margallóns, y el diputen per protector de la gola.”

El mateix Martínez i Martínez diu la font d’on li prové este ‘cuento’, Francisco Solbes ‘Pantorrilles’, d’ Altea la Vella. Tenint en compte que el segon volum de la seua trilogia “Còses de la Meua Tèrra” es publica en 1920, però que el seu treball de camp és prou anterior, podríem datar aquest relat a finals del Segle XIX.

Com veiem, en este cas no salva un xiquet, sinò una anciana amb molta gòbia del menjar, que s’ofegava amb un os del putxero.

Sant Blai va sofrir tortures amb un rasclet de cardar (per això se li representa amb esta ferramenta a les mans) i va morir martiritzat per ordre d’Agrícola, governador de Capadòcia al 316 dC.

A la nostra comarca se li ret homenatge a la majoria de pobles, destacant la Vila Joiosa, on és costum anar a Missa en la seua ermita de la partida del Paraís i després berenar el tradicional Rollo al paratge de la Malladeta, a escassos metres de l’ermita.

En Callosa d’en Sarrià també és tradició el sorteig d’un gran rotllo de ‘pa socarrat’ que el sant porta penjat durant la celebració.

En Benidorm és costum la elaboració del Bollo de Sant Blai amb farina de dacsa, ametla, sucre, ous, canella i ratlladura de llima.

I com no, al nostre poble, on comparteix patronatge amb la Mare de Déu del Consol. Fora de la nostra comarca, Sant Blai també és patró de Bocairent (la Vall d’Albiada), Sax (l’Alt Vinalopó), Potries (la Safor) i Borriana (Plana Baixa).

En altres temps (principis del s. XX), la festa de Sant Blai era la única que pagava l’Ajuntament, per tal motiu se li coneixia com el patró de la corporació municipal, celebrant-se únicament Missa i Processó.

Per tal d’aprofundir més sobre la figura del Sant Bisbe de Sebaste al nostre poble, tant siga en imatgeria o iconografia (entre d’altres), convide a llegir el meu article ‘Sant Blai i Altea’ publicat al llibre de les Festes Majors d’Altea del 2019.

Un any més, com diria l’antiga dita, ‘Sant Blai gloriós, patró d’Altea, que mos guarde de la gola, males enfermetats, i mos protegisca als pobrets en totes necessitats’.

Bon Mig Any, poble d’Altea i Visca Sant Blai!