L’alteà Miquel Fornera presenta la seua novela «Cadenas de hierro y barro», en un acte amb berenar romà inclòs. Entrevista a l’autor

El pròxim dijous, 25 de juny, a les 20:00 hores, la Casa de Cultura d’Altea (Costera Pont del Montcau, 14) obrirà les seues portes per a la presentació oficial de «Cadenas de hierro y barro», la primera i esperada novel·la de l’autor i divulgador local Miquel Fornera.

L’acte no serà una presentació a l’ús. Fornera estarà acompanyat per Pepa Pérez, regidora de Cultura de l’Ajuntament d’Altea. A més, els assistents tindran l’oportunitat d’adquirir l’exemplar signat gràcies a la col·laboració de la Libreria Mascarat, encarregada de la venda de llibres durant la vesprada.

Per a tancar la jornada de la millor manera i fer honor a l’ambientació de la novel·la, l’organització ha preparat un berenar romà gratuït per a tots els assistents. Una oportunitat perfecta per a compartir impressions amb l’autor, fer germanor i celebrar el talent local en un ambient distés. L’entrada és lliure fins a completar l’aforament.

Darrere de cada novel·la històrica hi ha anys d’investigació, passió pels detalls i, sobretot, molta constància. Miquel Fornera, conegut a les xarxes socials per la seua gran faceta com a divulgador històric a través del seu compte de reconegut prestigi @proyectoepiro, fa el salt a la ficció de la mà de la prestigiosa editorial Edhasa. Parlem amb l’autor alteà sobre este gran debut, el procés de creació de «Cadenas de hierro y barro» i què significa per a ell retrobar-se amb el seu poble en una cita tan important.

Entrevista

Sobre la novel·la

1. Com va nàixer la idea d’escriure esta novel·la?
   Qui em coneix sap que soc un apassionat de la història antiga i de la literatura. En concret, m’encanta llegir sobre Grècia i Roma. El problema és que va arribar un moment en què moltes històries em pareixien iguals. Sempre Roma, sempre guerra, sempre grans personatges.
   La influència de Roma era molt extensa i arribava a llocs molt interessants dels que m’apetia saber més. Les polis gregues del Mar Negre eren l’escenari perfecte, amb les salvatges tribus escites al nord, la presencia militar de Roma i la cultura grega de rerefons. A més, a mi m’interessa més la vida quotidiana que els grans generals, així que em vaig preguntar quins problemes podria tindre una família ordinària en un context geogràfic, polític i cultural tan complicat. I com eixa novel·la no existia, vaig decidir escriure-la jo.
2. Quin moment va ser el punt de partida: una escena, un personatge o un període històric?
   El primer que em va vindre al cap van ser els dos protagonistes principals; el jove i imprudent Seutes i la seua germana Kinane. Ells són l’ànima de Cadenas de hierro y barro.
3. Què diferencia esta obra d’altres novel·les històriques del mateix tema?
   Diria que els tres enfocaments que comentava abans: la ubicació, el canvi de prisma, passant del freqüent àmbit bèl·lic a un de més civil i polític, i no centrar-se en els grans personatges, sinó en la gent humil que tractava de sobreviure cada dia.
4. Quin ha sigut el personatge més complicat de construir?
   Et confesse que tots han fluït de manera fàcil. Les societats antigues eren molt jerarquitzades, amb rols socials ben marcats. Si entens la ideologia de l’època i com es vivia, els personatges es dibuixen de manera natural.
5. Quin capítol t’ha fet més il·lusió escriure?
   El final sempre és el més plaent, perquè arribes al clímax de la història. Com a peces de dominó que van caient, no et relaxes fins que l’última peça cau, i aleshores saps que cadascuna de les peces s’ha col·locat on tocava perquè tot isca bé.

Del món digital a la literatura

6. Després de consolidar Proyecto Épiro en Instagram, per què decides fer el pas a la novel·la?
   En realitat va ser al contrari. La idea d’escriure era anterior. Quan investigava per a la novel·la descobria aspectes que em sorprenien i pensava: ‘’Açò segur que l’interessa a algú més’’. Així que vaig decidir crear Proyecto Épiro i compartir-ho.
7. Has notat que la teua audiència en xarxes s’ha convertit també en lectors?
   Una part d’ella sí. Malauradament, les dinàmiques en xarxes socials cada vegada ens acostumen més a consumir contingut ràpid i estimulant, i la lectura és just el contrari. Crec que les xarxes, en general, provoquen una involució quant a capacitat i voluntat de llegir.

Rigor històric i creació

11. Quin nivell de documentació hi ha darrere de la novel·la?
    Jo porte anys divulgant i investigant sobre Roma, però no sabia tantes coses de Tràcia, Dàcia i les ciutats pòntiques. En concret, per a esta novel·la, vaig dedicar sis mesos abans d’escriure per a informar-me bé sobre estes regions que eren i són, per a mi i per al gran públic, prou desconegudes.
12. Canvia la responsabilitat quan deixes de divulgar per a començar a narrar? On poses el límit entre la fidelitat històrica i la llibertat creativa?
    Són dos aspectes molt diferents. La divulgació requereix un rigor estricte. La ficció històrica dona major llibertat, especialment en els buits on no tenim dades ni registres. Ahí és on l’escriptor ha d’utilitzar la imaginació i la lògica.
    Des del meu punt de vista, no cal inventar res. La realitat sempre supera la ficció, i es pot ser rigorós històricament i escriure una bona novel·la. Ara bé, en una novel·la sempre hi haurà llicències creatives, especialment on no tinguem dades històriques. Per exemple, en el relat es parla de Skotos, una divinitat obscura a qui els miners rendeixen culte en secret. No tenim constància que això fora així, però Skotos era la divinitat de l’obscuritat en l’antiguitat, i quin lloc més obscur que les mines?
13. Hi ha alguna escena que siga pura invenció però basada en fets reals?
    Totes les escenes són inventades, però basades en fets reals. L’alta mortalitat i els terribles accidents dels esclaus en les mines, la corrupció política imperant, la lluita d’interessos entre la nova potència -Roma- i les famílies benestants de la ciutat, la subhasta d’esclaus, la vida a una escol·la de gladiadors…
14. Com aconsegueixes que la història siga rigorosa però també atractiva?
    Crec que quan un escriu, ha de diferenciar molt bé entre un assaig i una novel·la. La novel·la ha de ser dinàmica, i contar només les coses que són importants per a la trama. Per exemple, jo sé com funcionava el sistema clientelar en Roma, molt similar al de la Màfia napolitana, però no cal que t’ho explique, perquè si ho faig, quan acabes de llegir-ho hauràs perdut el fil de la història. El que sí que puc fer, és mostrar-t’ho amb una escena, on es veu la relació jerarquitzada i els rols de cadascun dels personatges. I si eixa escena està en pura tensió, el lector continuarà llegint perquè entendrà el perill que corre el personatge i la importància del que està passant, sense necessitat de contar-ho com si fora un llibre d’història.

Història i actualitat

15. Quins paral·lelismes veus entre el període que narres i el món actual?
    Hi ha aspectes humans que són universals. L’amor a la família, el desig de llibertat, la recerca d’un futur millor, l’ansia de venjança… Han passat dos mil anys, però els humans tenim les mateixes necessitats i els mateixos dilemes. La pèrdua d’un fill o una filla, com ocorre al relat, és igual de traumàtica per a una mare de fa dos mil anys com per a una mare d’ara.
16. Quin mite històric t’agradaria desmuntar definitivament?
    Definitivament, el de la Roma de marbre. Roma, encara que capital del Mediterrani, era una ciutat bruta, plagada de malalties, que feia pudor, supersticiosa, amb abundant pobresa i criminalitat. Ningú de nosaltres voldria viure en la Roma de l’època. I això és extrapolable a qualsevol ciutat antiga.
17. Quina civilització o època t’agradaria explorar en una pròxima novel·la?
    Després d’haver escrit esta novel·la i d’haver investigat sobre els tracis, escites i dacis, el que més m’interessa és continuar explorant el seu món. Una cultura molt rica, desenvolupada i, per a nosaltres, desconeguda.

Tancament

18. Com et sents en veure la novel·la publicada?
    Evidentment, és una sensació de triomf, però no es pot cantar victòria. Publicar és el primer pas. Ara cal conèixer l’opinió dels lectors, que per a mi és el més important.
19. Què esperes que senta el lector quan acabe el llibre?
    La veritat és que el final és agredolç. Crec que cada lector sentirà una emoció diferent segons el que esperara que passara. I pense que això també és la màgia de la literatura.
20. Quin consell donaries a algú que vol començar a escriure novel·la històrica?
    Tant si vol escriure novel·la històrica com cap altre gènere, li diria que llegira moltíssim. No hi ha bon escriptor que no siga bon lector. El primer de tot és fixar-se en com escriuen altres i perfeccionar el seu estil. Tot el món sap escriure, però no tot el món escriu alguna cosa que pague la pena ser llegida.
21. Proyecto Épiro és només el principi d’una carrera com a escriptor?
    Això seria un somni fet realitat. Ara em toca esperar pacientment per a saber si Cadenas de hierro y barro agrada als lectors i les lectores. Sense públic, no hi ha artista.